Gimnàs Social Sant Pau SCCL – 75 anys fent barri.
Ànima, cor i vida…

Un gimnàs que mai ha tingut un no com a resposta.

Un altre cop ens toca lluitar. Ho hem fet cada dia que hem pujat la persiana des de fa cinc anys.
Estar al Raval dóna caràcter, el mateix que vam fer servir fa 4 anys per quedar-nos la gestió del Sant
Pau juntament amb els seus deutes. Treballadors i treballadores, que portaven més de vint i cinc
anys treballant en el projecte, van agafar les regnes abandonades pels propietaris que van preferir
deixar un llegat descapitalitzat per la compra d’actius mobiliaris i ple de deutes.

No va ser un problema. Com fan les famílies ens vam unir, vam estrènyer les dents i vam començar
a caminar. A la nostra manera.

En aquests últims sis anys sense voler, preguntant, escoltant al barri hem anat donant solució a tot el
que hem estat capaços de gestionar. Segur que se’ns han escapat mil coses. Però aquestes petites
coses que hem sabut escoltar ens han atorgat una màgia, que ens ha convertit en un gimnàs amb
ànima. On tothom té el seu lloc. I és casa de totes.

Aquesta manera d’entendre el comerç de proximitat com a oportunitat de canvi en el territori
ens ha marcat el camí fins a convertir-nos en la Cooperativa sense ànim de lucre que som avui.

Explicar el Gimnàs Social Sant Pau a algú que no el conegui no és fàcil. La seva composició
amb un 65% de migrats, socis sense sostre, les senyores Maria de tota la vida, socis amb més de 25
anys d’antiguitat, el millor i el pitjor del Raval, ens dóna un beneïda complexitat.

Tenir horaris especials durant el Ramadà, vestuaris trans, ser l’únic gimnàs del Raval en el qual pots
apuntar-te sense haver regularitzat els papers, adolescents amb accés al gimnàs a canvi d’un
seguiment del seu expedient escolar, deixar dos mesos de carència a la gent que no pot pagar, quan
ens han dit que no podien pagar-los, preguntar quant ho podrien fer, adaptar-nos, etc… ens ha donat
singularitat.

Que haguem desenvolupat una acció social on més de 400 nens en risc d’exclusió social hagin
passat de forma gratuïta i altres 300 persones de col·lectius desfavorits cada any, ens ha donat
ànima.

Aquesta acció social s’ha estructurat amb convenis amb el Casal d’Infants del Raval, Generem,
Acathi i la Casa Reces. I uns altres més informals que neixen de no tenir un no com a resposta. I
escoltar. Sempre escoltar.

Fa un any gairebé tirem la tovallola, la pujada de l’IVA cultural, la contínua pujada de consums
«avui estem en gairebé 6.000 € mensuals» i perquè no, segurament una gestió millorable, ens van
fer anar a Districte i exposar que o ens ajudaven o havíem de tancar.

BeC, ERC i la CUP a nivell de districte ens van donar el seu suport des d’un bon principi. Districte
fa un any ens va prometre una ajuda econòmica “5% del pressupost del gimnàs” que avui ha arribat.
Es va sumar el Comissionat d’Economia Social i alhora Barcelona Activa. De la mà d’en Ferran
Aguiló també el món cooperativista.

Amb la premissa de que havia d’arribar l’ajuda vam decidir centrar-nos en pagar sous i consums
abans que els lloguers, esperant que en uns mesos arribés i llavors afrontar aquests últims. Va trigar
un any a concretar-se, la decisió que vam prendre s’ha manifestat totalment errònia. Culpa nostra.

Des de la Cooperativa Coop de Mà es va fer un pla de viabilitat extern el qual confirmava la
viabilitat del projecte. L’estratègia tenia una part fonamental: el nostre pas a Cooperativa
sense ànim de lucre. Avui ja ho som.

La propietat ens ha denunciat i afrontem una demanda de desnonament el 19/11/2016 i
l’execució l’1 de gener del 2017. La propietat és la família Samaranch i els seus advocats,
Quatrecases. No són enemics petits.

La nostra proposta: posar-nos al dia en 15 dies i continuar. La seva: que paguem i marxem.

La paradoxa és que els treballadors no podem capitalitzar l’atur sense tenir la certesa que podrem
continuar i negociar un préstec amb Cop57 que garantiria la nostra continuïtat a nivell econòmic.
Disposem de fons però necessitem la certesa de la continuïtat per accedir-hi.

A nivell de partits del barri, hi ha acord en la compra de la finca i fer pisos socials, però la guerra
que es viu pels pressupostos fa que el que es decideix al barri quedi obstruït per lògiques de
partit i càlculs electorals.

Necessitem suport en diversos fronts i tenim fins a finals de Novembre per aconseguir-ho:

• Adhesions a aquest manifest.
• Promoure la campanya mediàtica perquè la família Samaranch accepti el nostre pagament i la
  continuïtat del projecte.
• Instar als partits que s’oblidin d’estratègies i salvin un projecte que porta anys arribant a espais i
  problemes on ells no han pogut arribar…
• Ajudar en la campanya de captació de socis solidaris.

Moltes gràcies,

¡vencerem!